Actualment, l’art flamenc gaudeix de molt bona salut a Catalunya. Aquest fet, però, no és esporàdic ni aïllat dins de la seva història, sinó que és el resultat d’una presència constant i permanent durant els dos segles i mig de vida que aquest art tan esplendorós ha tingut a Catalunya. Els nuclis urbans i les zones costaneres han estat els focus principals on s’ha concentrat una major activitat.
La història del flamenc a Catalunya té una bibliografia poc extensa, però molt rellevant per la seva qualitat, la majoria aportada durant l'última dècada, amb treballs pioners tots duts a terme, amb rigor i amb un seriós caràcter investigador, per autors com Francisco Gómez Hidalgo, Eloy Martín Corrales, Eugenio Cobo, Rafael Núñez Ruiz, Rafael Morales Montes, Luís Mayo, José Blas Vega, Josep Ache, María Jesús Castro, Matías López López o Josep Tort i Bardulet, entre d’altres. Aprofitem, doncs, l’avinentesa per fer ressò de la valuosa aportació que tots ells han realitzat en el camp de la història del flamenc a Catalunya.
L’arribada del flamenc a Catalunya se situa a mitjan segle XIX, és a dir, ja des de l'inici del gènere. Hi ha hagut dos factors fonamentals per a la introducció i el posterior desenvolupament d’aquesta cultura a Catalunya: d’una banda, la immigració andalusa, tant de gitanos, com de paios, i, de l’altra, els gitanos catalans.
Tot i que el seu màxim exponent va ser durant la dècada de 1960, la immigració andalusa a terres catalanes es remunta al segle XIX. Aquest factor va potenciar la cultura del flamenc a Catalunya, ja que l’andalús immigrat sempre ha sentit lanecessitat gairebé vital de retrobar-se amb les seves arrels, la seva música i la seva cultura popular.
La presència dels gitanos catalans assentats a barris com ara Gràcia, Somorrostro, Sants, la Mina o la ciutat de Lleida, entre d’altres, és també un fet essencial. Els gitanos catalans, que sentien gran admiració pel talent extraordinari dels gitanos andalusos, han fet del flamenc la seva identitat racial i la seva insígnia de cara al món.
A aquesta situació, s’hi afegirà el fet que el flamenc i tota la temàtica andalusa va adquirint molt d’interès entre els artistes catalans. Pintors, escultors, escriptors i músics queden captivats per aquesta nova tendència de finals del segle XIX i inicis del segle XX. Artistes com Isidre Nonell, Ricardo Canals, Anglada Camarassa, Rusiñol, Ramon Casas, Rafael Duran Camps, Manel Hugué, Pedrell, Granados i Albéniz, entre d’altres, adopten el flamenc i tot allò relacionat amb Andalusia com a part de la seva font d’inspiració. Catalunya viu, doncs, un procés de transculturació. Joan Asensio |
