A finals del segle XIX i principis del segle XX, un grup d’artistes catalans plasmaren en les seves obres un interès per tot allò relacionat amb el flamenc i Andalusia. Aquesta temàtica fou aire fresc per a tots ells i una font d’inspiració renovada. Escriptors, músics i pintors catalans crearen obres basades en la nova tendència i deixaren un fons de patrimoni artístic de gran valor.
ESCRIPTORS
SANTIAGO RUSIÑOL I PRATS
(Barcelona, 1861-Aranjuez, 1931)
Fou un novel·lista, pintor, periodista i un dramaturg extraordinari. Basà la seva inclinació cap al tema flamenc en una doble personalitat. D’una banda, hi mostrava admiració i de l’altra, en feia una crítica molt negativa. La crítica venia provocada pels ambients lascius del flamenc de l’època, per la part fosca i més decadent del gènere i, també, per la por a una possible invasió del flamenc sobre els cants catalans. Rusiñol sentia una admiració profunda per la música catalana i la seva actitud davant del flamenc era una barreja entre admiració, amenaça i rebuig.
Granada, però, va captivar Rusiñol des del seu primer viatge, al 1887, i hi feu moltes amistats, allà l’artista català era molt respectat i admirat pels aficionats del flamenc.
A L’ auca del senyor Esteve, hi descriu escenes on apareix el cante flamenc i L’heroi, drama teatral en tres actes, que s’estrenà al Teatre Romea l’any 1903, emmarca els ambients del flamenc com a propis de gent viciosa i de baixa reputació.
Rusiñol tenia una clara actitud contrària a la cultura flamenca, al llibre Anant pel món, considera el flamenc com una amenaça pels cants autòctons de Catalunya.
VÍCTOR BALAGUER
(Barcelona 1824- Madrid 1901)
Poeta, novel·lista, historiador i polític barcelonès. Fa al·lusió a la música flamenca en algunes de les seves obres, com ara Entre col y col lechuga (1847), on hi descriu una escena a la platja de Barcelona, amb el seu amic Lafarre cantant, segons l’autor, la Caña dulce:
Aquella canción a la que llaman la Caña dulce y de la cual solo recuerdo una de las estrofas:
Te quiero más que a un divé
Que es mala comparación
Que la fuerza del quererte
Me hace perder la razón
Dramaturg, poeta i empresari teatral. Fou el màxim representant del teatre romàntic català. En algunes de les seves obres hi apareixen descripcions de cafés cantantes de la segona meitat del segle XIX, així com personatges de l’ambient flamenc. Destaca l’obra teatral La vaquera de la piga rossa (1867), on l’autor realitza una paròdia de La vaquera de la Finojosa de Luís Eguílaz.
ANTONIO ALTADILL I TEIXIDÓ
(Tortosa 1828- Barcelona 1880)
Considerat un dels més prolífers i destacats novel·listes catalans del segle XIX. A la novel·la Barcelona y sus misterios (1860), un èxit de l’època, fa al·lusió a l’ambient flamenc de Barcelona. Concretament al capítol V, anomenat El cafè cantant, i al capítol VI: La cantadora.
THERENCI THOS I CODINA
(Mataró 1841-1903)
Polític, advocat i escriptor, rellevant per ser autor de cobles. Va publicar vint cobles a la revista Seminario Popular que dirigia Florenci Janer, als números del 10 de desembre de 1863 i al gener de 1864.
MELCIOR DE PALAU I CATALÀ
(Mataró 1843- Madrid 1910)
Fou enginyer i escriptor. També publicà cobles a la revista Seminario popular, al març i al maig de 1863, quan encara no tenia vint anys. El seu primer llibre titulat Cantares (1866) és una font de cobles; n’escriu fins a 226, de temàtica amorosa i filosòfica i, s’hi percep la influència de l’obra La Pereza (1861) de Ferran Augusto. Però la seva obra més rellevant és Cantares populares y literarios (1990), una recopilació de cantares d’autors com Bécquer, Augusto Ferrán, Thos i Palau, entre d’altres.
PERIODISTES I CRÍTICS
Els periodistes Sebastià Gasch, Ramón Pei, Jaume Passarell, Ernest Guasp i Joan Tomàs, entre d’altres, formaven part del grup de professionals que escrivien articles de diaris i revistes, sobre el món de l’espectacle. Tots ells deixaren interessants articles sobre el flamenc de finals del segle XIX i principis del segle XX.
Sebastià Gasch destacà per la quantitat d’articles relacionats amb el flamenc. Les seves descripcions d’espectacles, d’artistes i de personatges relacionats amb el gènere son una relíquia per a l’estudi del flamenc de principis del segle XX.
Altres autors catalans de la postguerra també tractaren la temàtica flamenca, recolzats pel règim franquista, sempre en llengua castellana i impulsant el moviment nacional-flamenquista. Autors com Albert Pla (el polèmic intel·lectual del franquisme), Eugeni d’Ors, Antonio Rabinad, Sebastián Juan Arbó, Luís Romero, José Maria Gironella, José Luís de Vilallonga, Carme Laforet, Juan Goytisolo i Manuel Vázquez Montalbán, entre d’altres.
