Els centres principals d’acollida del desenvolupament de tota la xarxa flamenca a Catalunya, és a dir, els locals que acullen els espectacles flamencs, tenen el seu origen en els primers cafès cantants i en els teatres barcelonins. Barcelona, ciutat oberta a noves tendències, serà pionera en aquesta nova modalitat d’espectacle, que tindrà la seva màxima esplendor a finals del segle XIX i principis del segle XX. Posteriorment, seran substituïts pels actuals tablaos.
Des de la dècada de 11050 fins a la de 1950, el flamenc viu una nova etapa, l’anomenada Opera flamenca. Amb la desaparició dels cafès cantants, els espectacles de flamenc apareixen primer als teatres i posteriorment, a les places de braus i espais de magnitud similar, a causa de la gran afluència de públic. És una època en la qual l’art flamenc conviu amb la cobla, el cinema i el ballet espanyol.
A la dècada de 1960, i en plena dictadura franquista, apareixen les penyes flamenques, entitats que fan una gran tasca per a la conservació, divulgació i recuperació del flamenc a Catalunya. Després de la crisi teatral del flamenc, aquestes entitats n’assoleixen el relleu. Gràcies a les penyes, es formen i es mostren els artistes flamencs del moment; es creen concursos, conferències i espectacles. Fins i tot, la majoria de festivals de flamenc actuals tenen el seu origen en ambients provenint de penyes. Per tot Catalunya, les penyes varen proliferar ràpidament.
Aquestes foren, doncs, les bases principals que varen permetre que Catalunya entrés en la dècada de 1980, amb un organigrama flamenc molt arrelat. El gran nombre de penyes flamenques, de concursos i de festivals que hi van sorgint fan de Catalunya un escenari propici per a l’aparició de nous artistes flamencs: Ginesa Ortega, Juan Cortés Duquende, Miguel Poveda, Mayte Martín, Diego Garrido, Montse Cortés i Blas Córdoba, com a destacats en la disciplina del cant; a la guitarra, artistes com Juan Ramón Caro, Juan Gómez Chicuelo, Juan Manuel Cañizares, Pedro Sierra, Manuel Castilla, Pedro Javier González, José Luís Montón o Juan Antonio Espanya, i, al ball, figures com Mónica Fernández, Rafael Martos, Susana Escoda, Rosana Romero o Toni Moñiz.
Tot aquest entorn explica per què Catalunya ha tingut i té actualment una de les generacions més fructíferes d’artistes de flamenc. És impensable que un estudi objectiu, seriós i rigorós de la història del flamenc no exposi la importància que ha tingut i té Catalunya globalment. Han estat molts els artistes flamencs que han passat i que s’han format a terres catalanes i, avui, segueix sent una font creadora de talents de primer ordre.
******
