El flamenc, doncs, sense deixar de ser música que prové del poble, ha evolucionat del folklore a l’art culte, tant per les seves dificultats interpretatives, com per la seva concepció i forma musical.

A Catalunya, però, l’art flamenc no només va posar arrels a Barcelona, malgrat que va ser a l’entorn de la ciutat comtal on es va concentrar la major part de l’activitat. Altres ciutats com Tarragona, Lleida, Sabadell, Girona o Manlleu també participaren en la creació de l’organigrama del flamenc català.

L’assentament dels gitanos catalans i el fenomen migratori andalús (tant de gitanos, com de paios) varen ser fets primordials per al desenvolupament del flamenc als països de parla catalana. No es pot atribuir, però, l’origen exclusiu del flamenc als gitanos, tot i que hi han participat de manera decisiva i han tingut sempre una capacitat sorprenent per assimilar, recrear i transformar les músiques i els balls de les terres que els acullen i per apropiar-se’n.

D’altra banda, la península Ibèrica tenia un folklore de gran riquesa, el qual va ser molt influent en la creació del flamenc i el fet que el moviment romàntic europeu s’interessés per la moda oriental del moment també va influenciar-hi. Andalusia i els seus costums eren un mirall exòtic rellevant que, per a Espanya, significà un refugi enfront de la forta amenaça de la influència de la música estrangera, sobretot la italiana.