A partir d’aquest moment el flamenc es convertí en un art amb clara explotació comercial. Aquesta professionalització aportà també al gènere una competitivitat molt positiva entre els artistes; es creà molta afecció i singularitat entre els cantaores que, a poc a poc, van anar desenvolupant les varietats estilístiques personals i crearen nous estils de cante. Va ser en els cafès cantants on es va assentar la rítmica, l’estructura, les cadències harmòniques i la forma definitiva que defineix cada un dels palos (estils) del flamenc i, consegüentment, la configuració del clàssic cuadro flamenco, format per cante, toque i ball. Aquest període va establir les bases que actualment es coneixen com a clàssiques.
Els cafès cantants més antics tenen el seu precedent en el cafè modern, fruit de la nova moda europea, d’influència parisenca, que posà de moda el cafè concert. Són espais que estèticament responen a l’ideal d’exotisme de l’època, que trobava un reclam ineludible a Andalusia i als seus costums. S’hi combinaven les tertúlies, pròpies d’un cafè, amb espectacles musicals i, a Barcelona, aviat s’adoptà aquesta nova tendència. Al segle XIX, la ciutat comtal es trobava a les portes de la primera exposició universal (1888) i mantenia una relació comercial i humana molt intensa amb Andalusia. Barcelona vivia les circumstàncies idònies per a l’assentament definitiu del flamenc als Països Catalans.
El 1840, es va obrir el Cafè de les Set Portes, al passeig d’Isabel II; fou fundat per l’empresari Josep Cuyàs i actualment encara està obert.
A les Rambles, hi aparegueren, entre d’altres, el Cafè de les Delícies, de les Quatre Nacions, el Francès i, ja al segle XX, el Cafè de Lyon d’Or, del Comerç, Café del Rincón, anomenat posteriorment Cafè Nuevo i, més tard, Americano. I a la zona de Plaça de Palau obriren el Cafè Neptuno, del Vapor, de la Constitució, etc.
Va ser en aquests espais on, juntament amb la cançó andalusa i la sarsuela, es començà a introduir el flamenc a Catalunya. Amb el temps, alguns cafès cantants es reconvertien en teatres, amb una programació estable. Aquesta època va ser molt rica en actuacions, amb grans figures del flamenc que actuaven als cafès cantants més prestigiosos de Barcelona.
L’any 1901 hi havia setanta-quatre cafès cantants i, a l’octubre de 1911, cent quaranta-cinc. Els empresaris catalans trobaren en aquests locals un negoci molt rendible i aquesta moda arribà a altres zones de Catalunya, com per exemple a la ciutat de Sabadell, on obriren el Cafè Soler i el Cafè de la Cerveseria. El 1916, existien ja a Lleida el Royal Concert i el Cafè Paris, ambdós amb actuacions de cante i ball flamenc. |
