La postguerra no va ser una època prospera ni brillant pel gènere flamenc a Catalunya. El franquisme creà un estereotip molt negatiu de lo español que implicava la imatge de l’art flamenc i l’agreujava cada cop més. L’etapa de l’òpera flamenca també va afavorir aquest tipus d’etiqueta, donat que es barrejava l’art flamenc amb cobla, còmic i altres varietats.
Entre 1950 i 1970, gairebé 900.000 andalusos immigraren a Catalunya. Representaven el 17% de la població catalana i s’assentaren majoritàriament a les comarques del Vallès, Barcelonès i l’àrea metropolitana de Barcelona, formant grans concentracions urbanes.
En conseqüència d’aquesta massa immigratòria, sorgiren les penyes flamenques, entitats d’una rellevància fonamental per a la recuperació i la dignificació del gènere flamenc a Catalunya.
Les penyes flamenques s’iniciaren a Andalusia, com a punt de trobada social i d’activitat artística del flamenc. A Catalunya, els seus inicis vingueren provocats per la necessitat que tenia l’andalús obrer immigrat de retrobar-se amb la seva cultura i la seva gent.
Progressivament, les penyes anaren adquirint un format i una organització d’espectacles i d’activitats constant. En els seus locals s’hi han format destacats artistes flamencs de la nova generació, i gràcies a iniciatives seves, han sorgit concursos, festivals, conferències, setmanes d’estudis flamencs i múltiples activitats de notable importància per al desenvolupament d’aquest art. No podem oblidar, d’altra banda, que a les penyes flamenques hi han actuat la majoria de les grans figures del gènere.
A Catalunya es crearen una gran quantitat de penyes durant les dècades de 1960 i 1970, sobretot en les grans concentracions urbanes. A Cornellà, la primera penya fou l’anomenada Penya Fosforito, i posteriorment sorgirien la Penya José Menese, Los Cabales, Pansequito i Los Aficionaos. A Badalona, la primera fou la Peña Juan de Arcos; a Hospitalet de Llobregat, la Peña Antonio Mairena i Niño de Baena; a Barcelona, la Penya Manolo Escobar i a Sant Boi de Llobregat la Juanito Valderrama, per citar-ne algunes. La llista completa seria molt extensa i inclouria ciutats catalanes com Manlleu, Sabadell, Cerdanyola, Mollet, Lleida, etc.
De manera paral·lela, sorgiren altres associacions andaluses o Cases d’Andalusia on també s’hi organitzaven activitats culturals entorn l’art flamenc.
Però el gran mèrit de les penyes flamenques catalanes roman en el fet d’haver subsistit de forma pràcticament independent, en ambients molt tancats, sense integrar-se socialment i, no obstant això, haver sabut estendre i vivificar l’art flamenc a Catalunya.
Per tant, no és sobrer afirmar que si avui Barcelona i Catalunya ocupen un lloc tan destacat en el panorama flamenc és, en bona part, gràcies a la tasca de les penyes flamenques.
